Plou a Barcelona. Una pluja petita i invisible. Com les nostres vides. Des de la finestra, mentre escric això, veig un tros de carretera de Sants. Les voreres molles. I la gent que hi passa. N'hi ha que porten paraigua. O que es posen la caputxa de l'abric. També n'hi ha que s'arreceren sota els balcons. I van de sota d'un a sota l'altre amb el pas apressat. I que caminen sota la pluja com si res. No deu ploure gaire. Però imagine que són maneres de ser o de viure -que no és lo mismo però és igual.
Nosaltres, els tres, estem tancats a casa. He posat música de pluja: Moustaki i Idir -que l'escolte molt últimament. I mirem per les finestres. Hi ha dies i èpoques que som un triangle. I dies que som un cercle, com hui. Perquè demà anirem a la feina i a l'escola (que és una altra manera d'anar a la feina). I el cercle ja no estarà d'aquesta banda dels vidres. Sinó escampat per aquesta Barcelona que no deixa de ser maca quan vesteix de gris. Serà una mica allò de l'androgin del Banquet, ens buscarem amb el pensament. Amb una diferència fonamental, però: que nosaltres sabem que en cinc dies es tornarà a tancar el cercle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada