Kebab

Tot i que no em senten gaire bé, m'agraden els kebabs. I en menge de tant en tant. Sobretot quan no tinc ganes de cuinar i és dilluns o divendres.

Al tros de Barcelona que jo conec, les botigues on venen els Kebab, també anomenades kebabs, les acostumen a regentar homes de pell fosca i d'un origen geogràfic que no sé precisar, però que diria que va de Turquia a l'Índia, sense arribar-hi, crec. És lògic. Una qüestió de màrqueting. Els italians (o els argentins que ja sabem tots que són mig italians) fan més patxoca a l'hora de vendre pizzes o els àrabs a la de cuinar cus-cus. Per tant és lògic que, una mena de cosa que és originaria de l'Orient mitjà, la venguen ciutadans menys o menys originaris del perallà que he descrit abans.

L'altre dia, però, me'n vaig comprar un al kebab de Plaça de Sants. I vaig tenir com una crisi de fe. En primer lloc, perquè vaig veure que el senyor que els serveix la carn amb què fan els durums que tant m'agraden era cubà. Però bé, jo sempre he estat procubà... O siga que vaig fer com si res. Potser era un cubà d'origen turc. I al cap i a la fi, ell ni els cuina, ni els serveix.

Mentre em feia aquestes reflexions, però, vaig poder fer la meua comanda. El xicot que l'apuntava em va fer les preguntes adients i li va passar verbalment la comenda al que prepara els kebabs. Una frase no gaire llarga en el seu idioma per mi complemant fosc, però al mig del qual van brillar entenedores algunes paraules en espanyol: Solo carne, ternera... I em va sobtar, també, perquè jo li havia dit vedella.