diumenge, 30 d’octubre del 2016

La igualtat i punt

Cada any que podem, la Núria i jo passem la nit del nostre aniversari com a fragment d'amor lliure a l'habitació on vam passar la nostra primera nit. És una habitació d'hotel, és clar.

L'endemà baixem a esmorzar. I, també si podem, agafem una de les taules que dóna al finestral per on es veu el parc de la ciutat on hi ha l'hotel. 

En general, diria, és un hotel per a gent de negocis. Però un any, a l'esmorzar vam coincidir quatre parelles de la mateixa tendència sexual i d'una edat semblant.

Mira, li vaig dir, tots ens hem assegut igual. Perquè totes les parelles havíem triat les taules que hi havia a la vora del finestral i en totes les parelles els hòmens havíem cedit la vista al parc a les nostres parelles femenines. Som tan macos, els hòmens!

Davant d'un fet així hi ha dos tipus de resposta idiota. La que diu que els hòmens havíem triat lliurement de cedir la cadira interessant a les dones. Que sí que és veritat que ningú no ens hi va amenaçar de mort. I la que diu que hi ha alguna cosa al cervell dels hòmens que els fa cedir el lloc després d'aparellar-se i una altra al de les dones que els fa estimar-se més les cadires que miren cap a l'exterior que no les que n'estan d'esquenes. En el cas de les dones, a més, és hormonal.

La història dels arguments de tipus biològic és la història de la lluita contra la igualtat. Perquè porten implícit l'acceptació d'una cosa com a inamobible. Els negres no podien ser iguals que els blancs, perquè segons els estudis científics de l'època eren biològicament inferiors. Les dones tenien menys capacitat cranial: el seu cervell era i és més petit que el dels mascles. No en fa tant d'això. Quan encara tenia tele, recorde que de tant en tant apareixia cap al final del telediari una notícia sobre un estudi portat a terme per una universitat  americana que demostrava que alguna de les desigualtats socials obeïa a una causa biològica. 

Explique tot això perquè fa un parell de dies, Maria, una amiga i gent del rotllo, lincava al seu facebook un article que estava en contra que les baixes de maternitat i paternitat foren iguals. Per al nen (que no rep cap permís laboral per la senzilla raó que no treballa) és més important la presència de la mare que no la del pare (la importància del qual és semblant a la d'un familiar). I ho començava argumentant amb un argument de tipus mèdic o biològic que no era sinó una falàcia, ja que comparava els nens que havien rebut atenció de les mares amb els que no. Si vols demostrar que la mare és més important que el pare en la primera infantesa, hauries de comparar nens i nenes atesos per la mare, amb nens i nenes atesos pel pare. Però això, de moment és tan poc comú que no permet de fer comparacions tramposes.

En veritat, que l'article era conservador es veia no només en la falàcia biologicista, sinó també en l'estil. La forma és el fons. Començava amb aquesta frase gloriosa: la igualdad mal entendida. Una cosa he aprés en aquests anys que porte de vida. Quan algú diu la construcció "mal entesa"i l'acompanya de les paraules llibertat o igualtat, ja et puc assegurar que no és per demanar ni més llibertat, ni més igualtat. I si, a més, diu, com l'autora, que abandonarà "lo políticamente correcto", podem dir que estem davant d'un fatxa. Abandonar allò políticament correcte és la manera que tenen els fatxes de dir me voy a soltar la melena i vaig a ser més fatxa que Joseantonio.

El que hi ha amagat darrere de tant de parany és una de les idees més antigues del masclisme. Que l'experiència de la maternitat és més important que la de la paternitat. 

El masclisme no és l'assassinat de dones, ni el sostre de vidre, ni que els Nobels els acaparen les hòmens. Això en són les conseqüències. El masclisme és la ideologia que justifica la divisió dels rols socials en funció del gènere. Si ets home has de fer això i si ets dona allò altre. No perquè sigues d'una manera o d'una altra, sinó perquè ets home o dona.

Dins d'aquesta divisió, a les dones els tocava entre altres coses la criança dels fills. Especialment durant els primers mesos. I sí, en el masclisme tradicional la mare era molt més important que no el pare. Como una mare no hay na, diu una cançó espanyola. La maternitat, a més, és un terreny favorable per al masclisme perquè, si se surt amb la seua i les dones continuen sent les responsables principals de la criança, s'acompliran també algunes de les conseqüències que en naixen: sacrifici de la carrera laboral, menor contractació amb la maternitat com a excusa i menors jornals com a resultat lògic d'aquestes dues coses. 

La maternitat permet, per si fóra poc, desnaturalitzar el debat fent servir els nens i les nenes com a escut humà. El sacrifici de les dones no es farà en nom del masclisme, sinó en nom dels seus fills. Per això, posem per cas, l'autora de l'article només parlava de com era d'important la baixa de la mare per al nen, perquè en el seu univers mental no entra que l'home té drets, té el dret, posem per cas, de gaudir d'una paternitat amb la mateixa plenitud que la dona puga gaudir de la seua maternitat. Per a l'autora de l'article, la criança continua sent cosa de dones.

I això és tot. Arribarà un dia que la gent trie el seu destí. Seuran de front o d'esquenes al finestral que dóna al parc de la ciutat independentment de si són dones o hòmens. O si són classe obrera catalana o forastera. I la relació que tindran amb els seus fills o filles seran fruit del consens entre una banda i l'altra. Per això, però, caldrà acabar amb el masclisme i els seus cavalls de troia, els falsos feminismes.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada