No sense ma filla

Escolte Dulce Pontes. Hui he començat de nou. No hi he escrit ni una lletra. Però he agafat els apunts que en tinc. Inclouen un parell de quaderns tot just encetats, un doc i un document penjat a google. Tots tenen el mateix títol, No sense ma filla, que és, després de la filla que hi esmente, el projecte més gran de la meua vida.

Joël a.M.

Vull escriure un llibre. Parla de mi. Perquè no sense parlar de les coses sense esmentar els ulls que les miren. Però vol parlar d'aquests anys que porte com a pare i de totes les coses (diguem-ne coses) que no m'han deixat acabar de ser el pare que volia. I hi incloc coses molt estimades, però altres que no tant. Incloc ser part de les mares i iaies de l'Espanya Industrial. I els pictogrames del transport públic d'una ciutat que ara sí que és la meua, perquè hi va nàixer la meua filla.

Escriure un llibre no és fàcil. Ho he intentat altres vegades. Quan era el Fleischman d'abans de Manonash. Dos llibres de contes. Una novel·la curta. Una altra de llarga. I un munt de projectes que el temps i un esperit crític encertat m'han fet oblidar. Però crec que ara és diferent. Perquè per primera vegada crec que tinc alguna cosa a dir i no a demostrar. Estic orgullós del pare que he estat fins ara. Però també estic emprenyat. Si tot va bé, ja en sabreu perquè. És d'això que el llibre tracta.