Enyor

Per a escriure m'agrada com deia la cançó les mots des pauvres gens, les paraules de la gent normal, del meu barri, de la meua família o, si ho voleu, de la meua classe. Per això, sóc més de dir carrer que no espai públic o lloc (fins i tot puesto), que no espai. I trobar a faltar més que no enyorar. És com si les paraules em feren estar a casa, envoltat dels meus: el meu avi forner, la meua àvia modista o els amics i companys que s'alcen cada matí amb son per anar a treballar.

Per això, no m'acaba d'agradar el títol que he triat. Com he dit més amunt, sóc més de trobar a faltar que no d'enyorar. Però no he trobat cap substantiu que resumira això que miraré d'explicar ara. Potser tu sí.

Els darrers mesos tornen a ser de pujada. No és que la vida encaixe cada peça. Però hi ha com una tendència a la calma. I el dia a dia, majoritàriament, ha esdevingut un dia a dia sense ensurts. Matins de camí a l'escola. Dinar a correcuita. I, a la feina, dissimular la poca intel·ligència que tinc.

I estic content i hauria d'estar-ne content. Però tinc alhora la sensació que hi ha alguna cosa del passat que s'ha perdut per sempre.

Aquesta foto és de fa poc més quatre anys. Però tinc la sensació que en fa quaranta. I no tant pels canvis físics, sinó perquè ara encare la vida d'una altra manera, amb menys optimisme, com si hi estiguera ferit o decebut. Exagere, és clar. Com he explicat abans, ara estic content. Però tinc la certesa que al darrere de cada dosi d'alegria s'amaga, com a mínim, una petita dosi de tristesa. I tampoc és tan greu. Viure mereix la pena. Però trobe a faltar els dies, els anys en què no pensava així. No tant perquè siga un pensament negatiu, que crec que no ho és, sinó perquè m'agrada més el meu jo i el meu estat d'ànim de llavors, més confiat o kamikaze, com vosaltres vullgueu.

I perquè crec que, a més, tot plegat és un anticip de la vellesa. Per això els nens riuen sense complexos. I els iaios caminen emprenyats pel carrer.