Perdó

Perdó, també, n'hi ha de dues menes. El perdó de cortesia. Quan vas amb autobús i trepitges algú i li demanes perdó. O quan vols que et deixen passar. En altres idiomes aquest perdó està al seu torn diferenciat en dos. En francés es diu je suis desolé del primer (i s'exagera, és clar) i pardon del segon. En català, amb una paraula ja fem.

La segon mena de perdó és el que es fa després d'un dany o una ofensa. La dona o l'home que es fan el salt. T'ho jure que no tornarà a passar. L'amic que explica el secret que t'havia jurat no explicar mai. La decepció dels pares. Em sap greu, no ho vaig fer a propòsit.

En el nostre àmbit, una de les formes que més sovinteja és el perdó d'origen cristià. Tothom diu que té molt de mèrit. Perdonar els enemics. Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores, deien a missa quan jo hi anava. Temps després van canviar la paraula deuda per ofensa. 

Ho van fer per dissimular. Perquè el perdó cristià és fonamentalment una operació econòmica, una inversió a mitjà i llarg termini. Jo perdone a mon germà per no haver vingut a la meua boda tan mudat com calia. I, a canvi, el senyor de dalt de la barba m'omplirà de joia i benaurança quan, per sempre més, em deixen de fer mal les dents. Diuen de Hitler o Stalin, però els reis de la propaganda són els cristians. Porten vint segles venent històries del senyor de la barba. I el senyor de la barba no existeix. Però si existira, cal admetre que l'operació perdó seria tot un pelotazo. Qui no perdonaria les ofenses més greus a canvi de la vida eterna?

Jo no crec en el senyor de la barba (que per si algú no ho ha pillat no és el Pare Noël, encara que des d'un punt de vista estètic siguen família). Deu ser per això que tampoc no crec que el perdó. Perquè no crec que les coses siguen tan fàcils. Perquè no crec que siga un acte de voluntat. Et puc dir que et perdone, és clar. Vull que tinguem una bona relació com a família, vull que continuen sent amics. Però de la mateixa manera que mai no oblidaré en Tal o na Tal que em van ajudar quan més falta em feia, que simplement va ser al meu costat, sense dir res, quan necessitava algú, tampoc no podré oblidar mai que tu no hi eres o que vas mirar de fer-me mal aquell dia que era una pressa fàcil.

I ja està. Us demane perdó per un escrit tan llarg i que, en el fons, no diu massa cosa. Us el demane, però, des del punt de vista de la cortesia.