Deu haver-hi milions de maneres de classificar el cansament. Físic, intel·lectual, psíquic o anímic per a la gent que tinga ànima, que no és el meu cas.
L'altre dia li explicava a algú que el meu cansament és una barreja de dos cansaments, o d'un cansament de cada mena. El primer és un cansament a curt termini. Arriba la nit i continua una estona i llavors jo vaig al llit i estic cansat. I em gite. I l'endemà he descansat del dia anterior.
Pensava acabar la frase dient que m'alce i estic com nou. Però no és veritat. I ací és on entra la meua troballa conceptual. El cansament a llarg termini. Perquè cada dia queda com un pòsit de cansament que no desapareix quan seus, si pots seure. O quan dorms les hores que calguen, si ets afortunat i ho pots fer. És un cansament que s'acumula amb aquestes xicotetes miques de cada dia. Fins que va el cos i la ment (que són una mateixa cosa) i ens demanen unes vacances.
La gent ho diu molt. Necessite vacances. I a les vacances carreguen les piles o desconnecten. I amb aquestes metàfores elèctriques una mica rebregades volen dir que descansen d'aquest cansament a llarg termini.
La veritat, no ho digueu als amics que us estimeu, és que ni tan sols amb les vacances acabem de descansar. Sempre en queda una mica. I la gent que té dinerets i es funcionària, se n'adona i, si poden, es demanen un any sabàtic. I descansen. O fan coses que fan descansar. Els envege, però passa l'any i es troben el mateix que nosaltres. I el cansament es continua acumulant, a poc a poc, però de manera inexorable, com una altra manera de créixer-nos la barba mentre dormim. A mi se m'acumula als ronyons. Però hi ha coneguts que m'han explicat que a ells a la vista o a les cames. Cada dia més. Fins que arriba el descans etern i ho soluciona tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada