Ha estat un estiu dur. Hi hem currat com animals. A mitjans juliol va caure tot un sistema de la banda oest del formiguer. Es veia vindre. I tothom sabia que tard o d'hora.Però amb la Reina no es pot parlar directament i, no sé què passa, que la informació es perd en la cadena de mando.
Bé. No sempre es perd. Quan és que baixa, ja no es perd tant. Perquè, pel que sembla, allà cap al març la Reina va tindre el presentiment que el proper hivern serà dur. I per culpa d'aquesta ocurrència hem hagut d'acumular més provisions que mai. Per a tres hiverns i escaig.
Total, que hem hagut de treballar com animals durant tot l'estiu.
Sort, això sí, de les cigales i de la música que feien. És veritat que quan estàvem allà sota, adobant túnels i passadissos, la música no la sentíem. Però quan ens tocava treballar a fora (recollint trossets de fulla o bocins d'insecte mort) ens feia força companyia. I semblava que la feina era menys feina i estàvem més alegres.
Tinc gairebé quatre mesos. Sóc una formiga gran. I estic molt cascada. Estic ben segura que no arribaré als sis que arriben a tindre les formigues obreres més velles que he conegut. De fet, la major part de companyes amb qui he compartit aquests mesos ja no hi són. I això vol dir que no veuré el proper estiu.
Durant aquesta tardor breu que em queda, però, no oblidaré mai les nits d'estiu. Quan plegàvem. I ens quedàvem al voltant de l'entrada del formiguer gaudint de la fresca. Mirant els estels, més grans i més bonics que mai. De fons, se sentia la música de les cigales. La gent parlava de les seues coses: de la feina, és clar, però també dels breus amors d'estiu. De tant en tant, però, algú parava esment a la música. I deia que aquella nit era més bonica que cap altra nit. I entre el xivarri de l'orquestra també n'hi havia que deien distingir solistes. I en feien elogis. Pel fraseig, per la força o pel sentiment.
Bé. No sempre es perd. Quan és que baixa, ja no es perd tant. Perquè, pel que sembla, allà cap al març la Reina va tindre el presentiment que el proper hivern serà dur. I per culpa d'aquesta ocurrència hem hagut d'acumular més provisions que mai. Per a tres hiverns i escaig.
Total, que hem hagut de treballar com animals durant tot l'estiu.
Sort, això sí, de les cigales i de la música que feien. És veritat que quan estàvem allà sota, adobant túnels i passadissos, la música no la sentíem. Però quan ens tocava treballar a fora (recollint trossets de fulla o bocins d'insecte mort) ens feia força companyia. I semblava que la feina era menys feina i estàvem més alegres.
Tinc gairebé quatre mesos. Sóc una formiga gran. I estic molt cascada. Estic ben segura que no arribaré als sis que arriben a tindre les formigues obreres més velles que he conegut. De fet, la major part de companyes amb qui he compartit aquests mesos ja no hi són. I això vol dir que no veuré el proper estiu.
Durant aquesta tardor breu que em queda, però, no oblidaré mai les nits d'estiu. Quan plegàvem. I ens quedàvem al voltant de l'entrada del formiguer gaudint de la fresca. Mirant els estels, més grans i més bonics que mai. De fons, se sentia la música de les cigales. La gent parlava de les seues coses: de la feina, és clar, però també dels breus amors d'estiu. De tant en tant, però, algú parava esment a la música. I deia que aquella nit era més bonica que cap altra nit. I entre el xivarri de l'orquestra també n'hi havia que deien distingir solistes. I en feien elogis. Pel fraseig, per la força o pel sentiment.
Que se'n deu haver fet, de les cigales?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada