Arribe a casa després de deixar la Goldman a l'escola. Silenci. Calma. Últimament, escolte molta música. Ens alcem sempre amb algun disc. Però quan torne a casa, moltes vegades m'estime més el silenci relatiu de Carretera de Sants. Sentir els meus dits que teclegen. Els petits sorolls de la casa. El trànsit de després de l'hora punta de fons. Respire lleuger, segur, com feia temps que les circumstàncies no em deixaven respirar. I és gairebé com si davant meu tinguera el mar, que trobe tant a faltar.
A poc a poc, em vaig desfent de coses. I no parle de llibres. Ni d'objectes. Crec que en aquest sentit estic en els meus mínims. Que aquesta feina ja la vaig fer fa anys. Per això, a casa, no hi ha tele, ni cortines. Ni ara, per fi, sofà. Quan dic coses hi incloc inèrcies mentals, pessimismes, persones i, fins i tot, organitzacions de l'esquerra anticapitalista. Perquè tinc la sensació que durant aquests anys m'havia tornat a carregar amb pesos que no em pertanyien.
Si entres a casa, pensaràs que si tinc síndrome de Diògenes és perquè no hi cap res més. Però la meua síndrome és d'un altre tipus. Em costa de trencar lligams per culpa d'un excés d'empatia. I em costa d'abandonar les organitzacions perquè assistir a l'espectacle de la injustícia eterna i no fer-hi res és un exercici que em supera. Voldria assassinar els de La Manada, insultar fins que no em quedara veu al jutge que els perdonarà, pegar a la periodista hongaresa aquella que posava la traveta a un refugiat i, de manera teòrica (que ara hi ha coses que no es pot dir que són delicte), posar totes les bombes que caldria posar i pegar tots els tiros que s'han de pegar de manera urgent. Supose que això també és empatia. I crec fermament que una certa dosi d'odi és propi de les bones persones.
Semblarà que ho dic perquè tingues una bona imatge de mi. Tant fa. M'agradaria no ser així. Poder passar pàgina de tota la merda del procés i de les indignitats que m'ha fet descobrir. M'agradaria no defensar per defecte llengües, col·lectius que no són els meus. O saber desfer-me, amb alegria i decisió, de les persones, les organitzacions o les inèrcies que em fan més mal que bé.
Com acostuma a dir la gent que fa teràpia, ho estic treballant. Però tinc els meus dubtes i les meues reculades. I supose que faig comportaments que, vistos des de fora, deuen semblar inexplicables. L'altre dia vaig trencar peres amb algú que fa anys que no veig. I entendria que pensara que per què després de tant de temps. Però no és només per la manca de pràctica. Actue així, perquè també sé que en la meua àrea DUM, si algú cau de la banda de les descàrregues, d'allà no el traurà ni Dios padre.
Tot plegat, ja ho sé, no té gaire importància. La vida es fa amb poques coses. I amb poques persones. La meua dona, la meua filla, les meues mares i un etcètera tan petit com les mans de la pluja d'e.e. cumings.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada