De camí a casa he comprat dues cerveses. La fugida sempre és una solució. Però quan t'he vist estirada al llit, he pensat que també el recer ho és. El jardí d'Epicur, la poesia de Walt Whitman o un cos amable i recordar el nostre passat més èpic en un món on l'èpica no existeix.
Nous savons tous les deux que le monde sommeille par manque d'imprudence.
No, no hem posat Brel. Sinó Tutu, de Miles Davis. Un disc estrany que no ens acaba d'agradar. I l'hem posat baixet. Perquè ella, la nostra èpica personal, dorm a l'habitació del costat. Somia coses boniques. Amics que juguen amb boles de colors. O roïnes. Cases destruïdes o tu que ja no hi ets.
Hem deixat que la música ens entrara a dins de l'ànima. Per buidar-la de tota l'obscenitat del món, de la covardia, de la simulació d'aquests dies de combat entre la misèria moral i la barbàrie. Quin passat li deixarem? La vergonya de la manca de coratge o això d'ara: el matalàs, la llum dels fanals que entra per les finestres, l'abraçada i la impotència de saber que en el passat ja pensàvem com ella?
Demà de matí, ja sense tu i sense ella, tancaré els ulls i faré com si res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada