Hui em tocava a mi triar la pel·li. I quan li he dit que veuríem una pel·li antiga, Emma ha arrufat el nas. I quan li he dit que, a més, era en blanc i negre, encara l'ha arrufat més. Però no explicaré res sobre la zona de comfort cinematogràfic de l'Emma. Perquè al final ha confessat que, malgrat tot, no em podia dir que estava malament. Això és una de les millors crítiques que ha rebut Casablanca al llarg de la seua història.
Jo en tinc d'altres. Que Bogart feia cinc centímetres menys que la Ingrid Bergman i que durant el rodatge s'havia d'anar pujant a caixons i coixins per a fer l'efecte visual contrari. Que tots els senyors es comporten amb aquella cosa que sembla que d'un moment a un altre anaren a fer un concurs de veure qui pixa més lluny. O que Ilsa, vint anys després, segur que pensava que potser allò —ja sabeu quin allò i heu vist la pel·li— potser ho hauria d'haver decidit ella.
—Li estic apuntant al cor
—És el meu punt menys vulnerable
Demà. com qui no vol la cosa, li explicaré que els hòmens ja no som així. I les dones tampoc. Encara que crec que això és més un desig que no una realitat. Però anit vaig anar a dormir content no només d'haver vist una bona pel·lícula, sinó d'haver estat en un territori que havia estat meu. No parle ara del masclisme, sinó d'una certa voluntat i desig de bellesa.
El temps passa i s'emporta una manera de fer cinema i, si ara deixem de banda les mentides, ens deixa la ronya ideològica de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada