Escriure

M’escrivia a sobre. No sé si s’entén. Escrivia a les llibretes. Pàgines i pàgines. I fotos i fotos. de coses que em passen. De coses que ens passen. I escrivia als llibres. Als marges sempre curts que hi deixen els editors. Això em recorda allò. I ben pensat, però oblides que.

Hi ha gent que naix per a  viure i punt. Viure i punt ja està bé, no us penseu. Però n’hi ha una altra, que naix per a viure i per escriure. Encara que el que escrivim es quede en l’àmbit reduït de les nostres amistats o ni això. Cal aclarir que jo sóc d’aquests darrers?

Així que hui, que ha estat un dia de novembre d’estiu, he vist que aquesta síndrome grafològica d’abstinència era un turment innecessari. I mentre sopava he decidit que escriuria aquestes línies que encara no eren aquestes línies, sinó unes línies. Que encetaria una nova aventura. Escriure també és una aventura. Potser la més gran. Per allò que deia de viure i escriure al mateix temps… O per allò que em sembla que deia Fuster que morir-se deu ser deixar d’escriure.

De moment, estic, estem vius.