Avantguarda

Si agafeu la línia vermella cap a les tres i escaig, sabreu de què us parle. Des de fa unes setmanes, potser una mica més, hi ha novetat musical. I d'una certa qualitat. Es tracta d'un duet format per un argentí rapat i tatuat a tot arreu i d'un altre xic que no parla, però amb aspecte gitanot. L'argentí toca la guitarra. El d'aspecte gitanot toca una mena d'instrument de percussió que no sé com es diu, però que sembla un calaix i que es fa servir força en la música espanyola. Tots dos, davant de la passivitat del públic involuntari, canten una cançó amb una lletra que si fa no fa diu:

Tu eres carne 

y comes planta

Yo soy planta

y como carne.

I després diu que menja carn de hippie podrida. O una cosa semblant. Tot amb un ritme repetitiu, com d'arapahoes fumats.

La primera vegada que els vaig veure i escoltar em van semblar... tendres, ingenus. Com acabats de desembarcar de la dècada dels 70. Parlaven de hippies i miraven d'impressionar una audiència que se'ls mirava amb una dosi menor de sorpresa, d'indignació amb què s'acostuma a mirar els acordeonistes amateurs o els flautistes sudamericans que versionen Nino Bravo. En l'època que estem anar pel metro fent de Pau Riba, requereix unes dosis d'ingenuïtat ben grans. Per això em van caure simpàtics. 

Després d'aquella primera vegada, els he vist un parell de cops més. Sembla que només tenen la cançó de la planta i la carn de hippie. O siga, que ara més que mirar-me'ls a ells, em mire el públic del vagó a veure si algú diu alguna cosa o expressa algun tipus d'emoció. Però res. Apatia total. Quan comencen a tocar, els viatgers alcen el cap se'ls miren i res. M'imagine que pensen ja estan ací els de la planta i els hippies. Però potser només són imaginacions meues.

Hui, però, quan ja marxaven he vist que un parell d'homes d'uns sisanta anys en parlaven i sí, n'estaven discretament escandalitzats. Un era un àrab. I un altre parlava en espanyol, però semblava d'ací. I explicava que aquella gent no creava res, que només cridava i que no tenien melodia i coses així. Que els Beatles sí que eren bons. I ha fet un gest en l'aire fent veure que tocava la guitarra. 

M'ha fet gràcia. No sols perquè, també amb aquell parell d'amants dels clàssics, semblàvem tornar als anys 70. Sinó perquè el senyor a qui li agradaven els Beatles criticava els de la carn i la planta amb la mateixa artilleria que havia aprofitat anys enrere contra els xicots de Liverpool.

Tot plegat m'ha alegrat el dia. I m'ha fet pensat que, contra tot pronòstic, l'avantguarda no ha mort, encara és possible, només que, com sempre, adreçada a un públic reduït, selecte. En mig de la indiferència de les masses.