Estellés

No sé escriure poemes. Ho vaig intentar pels voltants de l'adolescència. Per amunt i per avall. Perquè per a mi el cim de la literatura havia estat la poesia. I els altres gèneres, premis de consolació.

Ara crec que ja no pense igual. Però encara m'agradaria saber escriure poemes. No per publicar-los ni res. Segurament els aniria ajuntant en un quadern bonic i els corregiria de tant en tant. Una coma. Un punt. Una paraula que és més senzilla, més planera i que diu més. I els faria llegir a la meua dona. Tot i que no li barrufa gaire això de la poesia.

M'agradaria que foren poemes com els de l'Estellés. Que salvaren la memòria d'una classe i d'un poble que van ser els meus. Que explicaren realitats xicotetes. De cada dia. Menjars, claus carnals i les tendreses que costen de dir entre rutina i rutina. Bé, parlaria d'això i del meu país en què ja només hi crec de tant en tant. 

No ho faré mai. Com ja he dit, no sé escriure poemes. I crec que té a veure amb què no tinc allò que diuen sentit de la musicalitat, que no sé entonar quan cante i si balle no em deixe endur per la música amb massa facilitat. O gens, directament. I hi ha a més, el pes de les paraules. Si vull dir finestra, no ho puc canviar per donar-li musicalitat. Sóc una mica sectari pel que fa als conceptes, què li farem. I els conceptes són sumes de paraules. 

No escriuré poemes. Però m'agradaria que alguns dels escrits d'aquest bloc foren com poemes de l'Estellés. Parlar de com a la meua àvia la van donar per morta quan era xiqueta. I la va salvar el barber del poble. O de com m'agradava, de nen, jugar al futbol al carrer. El dia, a l'estiu, anava caient fins que no es veia la pilota. O em cridava ma mare des de la finestra, des de la finestra, que m'havia de banyar abans d'anar a sopar. I això que ara que sóc gran em fa somriure, aleshores m'emprenyava.