La imatge que es fa servir per a explicar això que miraré d'explicar ara acostuma a ser la del pèndol. Que, tic tac, va d'una banda a l'altra. I així va avançant com la vida i tot plegat. A mi, però, m'agrada més la des les onades del mar. Que es repeteixen des d'abans que el temps fos temps. Des d'abans que algú inventara els rellotges i els pèndols per comptar-lo. Per això i perquè les onades del mar també són un respir.
L'anar i tornar de les onades i el tic-tac del pèndol en el meu cas han estat dues maneres de viure que de manera una mica destralera podem definir com la política i la poesia. De les dues la que pitjor es defineix així és la de la poesia. Perquè no és ben això i perquè sé que si algú ho llegeix ho interpretarà al contrari. Quan dic poesia vull dir una manera de viure les coses atenta al plaer i a la curiositat. Una manera de badar i descobrir que rere la realitat grisa hi ha llumenetes petites. Si has llegit Marcovaldo o Palomar ho entendràs. I si has vist Doctor en Alaska, pensa en un Chris enjogassat i flâneur. Potser així ho tindràs.
La política és més fàcil de definir. Com deia Gramsci, sóc un partisà i odie qui no hi pren part. En la injustícia. En el futur, que ara té cara i ulls. Contra els enganys. Contra la brutícia mental. Contra les comoditats que hem heretat de les covardies.
Doncs bé. Si haguera de definir la meua vida i a algú li interessara, diria que és un ball entre aquestes dues posicions. Ara estic ací i ara estic allà. Amb posicions barrejades mentre faig el viatge d'un cantó a l'altre. Però en essència això.
I durant molt de temps he anat cap a la política, amb rapidesa. Com una onada enfurismada. M'he fet militant. I encara ho sóc. Però quan he vist que allò que per a mi havia estat tant important, allò que podria haver estat una paraula sagrada, ha esdevingut un engany, una comoditat de les que parlava abans, me n'he fastiguejat. Me n'he allunyat. I encara sóc militant, perquè hi ha les companyes i la idea de no voler fer part de la ignomínia. La necessitat de mirar-me els matins a l'espill i no sentir fàstic. La voluntat d'un mínim de dignitat personal.
Però, la curiositat està allà, amagada sota forma de racons, de fotos, de matins asolellats, de llibres d'Spinoza o Montaigne. De carícies. De discos de jazz. De cançons en valencià. I no sé, seguint Spinoza, si jo governe les onades. O elles em governen a mi.
Mire cap al carrer. La pluja de Cartago, la nit de Baudelaire, el sol d'un matí oriental de fa 150 anys hi són davant meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada