Hui, no. Els dies que treballe arribe si fa no fa a aquesta hora a Plaça de Sants, linia vermella. Després camine un bon tros de Carretera de Sants per arribar a casa. M'agrada fer-ho. Després de la feina. I després del dia. És com si aquell fos el bocí de calma, de tranquil·litat que em pertocara. I ho note més perquè recorde el mateix carrer unes hores enrere ple de gent, de gom a gom, i de llum i de xivarri.
Acostume a estar cansat. Però no és només per això que camine a poc a poc. Crec que el paisatge que acabe de descriure obliga d'alguna manera així. Les botiques tancades. Els pocs cotxes que passen. Els cartrons que els comerços han deixat a la vorera. Tot descansa.
Algun dia m'agradaria aturar-m'hi. Fer fotos. O no fer res. Simplement respirar la calma que m'envolta. O recordar totes les vegades que he passat per ací. Els moments importants. I els més modestos.
A casa, però, m'esperen la dona i la nena, la xiqueta. Potser faig falta per a que puga dormir. Així que acabe accelerant una mica el pas. I gairebé compense la lentitud del primer tros de carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada