Cap a mitjans del segle passat, el carrer, allò que ara anomenem espai públic, era el regne dels nens. Els Països Catalans eren una nació jove. És a dir, que encara la seua població jove era més nombrosa que la gran. I no hi havia televisió o molt poca, només en les grans ciutats. Tampoc hi havia gaires cotxes. Així que als xiquets i les xiquetes no els quedava més opció de diversió que les que ells i elles inventaven i el carrer. A l'hivern, arribaven d'escola, la seua fàbrica, deixaven els llibres a casa i anaven a jugar al carrer.
Hi havia l'autoritat dels adults, és clar. Menys restringida que no ara. Qualsevol adult que passara pel carrer els podia renegar o donar-los una ordre. I n'havien de fer cas, sense que importara si l'adult era de la família o no.
Hi havia l'autoritat dels adults, és clar. Menys restringida que no ara. Qualsevol adult que passara pel carrer els podia renegar o donar-los una ordre. I n'havien de fer cas, sense que importara si l'adult era de la família o no.
Però que els carrers eren seus no era una consigna buida. Així que, a l'estiu, hi desapareixien de bon matí. I no tornaven a casa si no era pels àpats. De sobte, sonava el seu nom: Maria, Vicent, Teresa. I era l'hora de dinar. O de sopar.
A poc a poc, però els carrers van deixar de ser seus, nostres. Asfalt, voreres, senyals de trànsit i semàfors. Els cotxes en van fer un lloc perillós. Va ser com amb els indis de les pel·lícules. Un dia ja no es podia jugar a pilota en alguna de les avingudes de la seua ciutat. Pocs anys després als carrers que l'envoltaven. I després apareixien places amb instruccions d'ús. Prohibit jugar a la pilota. Prohibit fer soroll. Els carrers que eren seus van deixar de ser la regla per esdevenir una excepció. Alguns barris de l'extraradi. Algunes places amagades, ignorades dels poders públics.
Segurament, tot allò havia estat possible, el seu regnat indiscutit, perquè a diferència d'ara tothom els ignorava, als nens. I la invisibilitat és sovint sinònim de llibertat. Així que un cop el carrer va esdevenir espai públic (potser una mica abans, potser una mica després) els nens van ser objecte d'una atenció que no havien merescut mai, com els arapahoes abans de desaparéixer. I com als arapahoes i als sioux, els van tancar en reserves, que en el seu cas es deien parcs infantils: amb sorrals, tobogans, estructures de fusta que imitaven vaixells o trens. I amb tanques que, si desconeixies com de gran havia estat el seu regne, podies pensar que els protegien. Però més que protegir-los d'un enemic que mai no ha tingut nom, els confinaven, com en una reserva de pells roges. Perquè les tanques tanquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada