Un altre dia de pluja trista. De somnis desfets. I de pors. De jove, sempre havia pensat que arribats a aquest present, no em preocuparien les coses materials. I em veia en una casa que no estava malament. Però sí que em preocupava que aquell benestar material no anara acompanyat de les coses que veritablement importen: les abraçades, els estic amb tu o els gestos d'amistat.
La vida és molt puta i desfà fins i tot les previsions més pessimistes. I en aquest present, en aquest dia de pluja veig que de sobte et pots trobar despullat davant de la vida. Com si res del que has viscut importara. O com si no hi haguera cap guardiola per als afectes.
Un dia, en la feina, vaig escoltar algú que deia:
Sempre et tens a tu mateix.
I em va semblar un dels pensaments més idiotes que he sentit mai. Jo, i supose que tu també, no em vull tindre a mi, vull tindre els altres. Ser part d'alguna cosa que pot definir-se de moltes maneres però que va més enllà de la meua pell. Perquè, com deia una cançó amb un ritme diferent a la pluja de hui, per a què serveix un ésser humà sense germans.
M'és ben igual no tindre diners. Però sentir allò que deia el tango de Gardel de buscando un pecho fraterno para morir abrazao i no trobar-lo em faria sentir la persona més dissortada del món. I per això, ara que la realitat material pica insistentment la porta d'una casa que no sé de qui és, visc dins d'una pell que tampoc no és meua. Spaesato en diuen els italians. Desnortado, els espanyols. Una mica més que perdut en català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada