I alegria

Crec que sóc una persona alegre. A grans trets, si més no. Però els que em coneixeu ja sabeu que darrerement i no tan darrerement no em manquen els motius per tot el contrari. A la mínima, amb un acudit d'un company, una cervesa a l'Espanya Industrial o cinc minuts d'estar en ma filla, comence a somriure, a ser feliç de manera de manera conjuntural, si em permeteu dir-ho així. Però a poc a poc, la part desagradable d'aquest ara que estic vivint em torna a dibuixar la cara amb un maquillatge trist que sempre hauria dit que no és el meu. Triste llevo la boca. 
Riete siempre, diu un dels poemes més coneguts de Miguel Hernández, poeta comunista. Quan vaig conéixer N., que durant anys havia estat una de les claus de volta de la meua vida, li vaig fer una recomanació semblant. Perquè, de les dues cares d'N, la millor era la que somreia. Tenia un somriure que l'il·luminava la cara. I era com si de sobte li nasquera un rostre molt més bonic que el que tenia segons enrere. No sé si li vaig dir mai, però des de la punta dels seus cabells de color canviant a les ungles dels seus peus, era aquell somriure el que sempre em va agradar més d'ella. 
Crecque a mi, salvant les distàncies (i els que em coneixeu ja sabeu perquè), a mi em passa una cosa semblant. Hi ha gent que és bonica en la tristesa. Però jo no, el meu jo d'ara que s'arrossega entre la tristesa i l'ansietat, que busca carícies i abraçades que ningú no li donarà de moment és un jo més aviat lleig o, si voleu, poc atractiu. Un ésser al qui venen poques ganes d'acaronar o d'estar amb ell, una mena d'ens queixós i ploramiques del que fugir com de l'avorriment. Perquè és d'això que es tracta d'avorriment. Crec que si mai sóc atractiu és quan estic en la posició joie de vivre, quan tinc ganes de viure. I faig bromes. O parle dels llibres que he llegit, de les pel·lis que he vist, en lloc de parlar dels greuges o de les cicatrius a l'ànima que comptat i debatut tots tenim. Quan sóc fort i no em cal ajut. I acabe ja, amb un migsomriure irònic als llavis i als ulls. Perquè la vida i les coses que hi pertanyen es comporten com la porta de l'Esfinx a la Història Interminable, que per travessar-la només calia no voler fer-ho.