Diuen que es va inspirar en Blade Runner. I segurament és veritat. Perquè l’afició al cinema del segle XX d’en William Stanford és una dada coneguda. A la seua mansió, expliquen, hi havia una sala completa amb els fetitxes més estrafolaris del món del cinema: cartells d’estrenes, guions plens de paraules guixades i barrets d’en Xarlot.
En el primer llibre de les seues memòries (I never would to be Frankstein) diu que una nit d’hivern que era tot sol a casa en va tenir la idea. I que li va arribar com una veritat revelada. Un cop de geni.
L’endemà mateix va començar amb el projecte. I en la casa-museu que encara no existeix s’exhibiran els primers esborranys on apareix en color roig i una lletra furiosa la frase que ho aclareix tot: faré un robot tan humà que ningú no el podrà distingir dels humans.
I ja sabem com va acabar la història: amb un fracàs. En William hi va deixar els millors anys de la seua vida a un projecte que ara com ara és recordat com una excentricitat. Perquè és veritat que després d’anys, de milers de dòlars de l’herència familiar tirats a perdre, es va eixir amb la seua, com s’acostuma a dir.
A la fira de robòtica de Bristol, en William va deixar tothom bocabadat amb un androide (A22 Beta) que de veritat podia passar per humà: la mateixa calidesa en la pell, aquella profunditat en la mirada. No va costar gaire de fer-se amb algunes comandes i començar la fabricació de robots. I en cosa d’un mes i escaig, ja hi havia al carrer les 100 primeres unitats de Willies —que és com van ser coneguts.
En la llegenda que és la biografia de William Standford, sembla que aquell primer fracàs siga el pròleg necessari a tot el seguit d’èxits que van venir després: els primers prototips de disseminadors, la tecnologia analítica aplicada a la cura de malalties degeneratives o els populars goingdone. Segurament, per això ell mateix parla del seu propi fracàs quan en té l’oportunitat.
—L’error va ser molt obvi. No els vaig dissenyar segons el que és un humà, sinó segons el que hauria de ser. I em van quedar robots amables, nobles, altruistes i amb un excés d’empatia que, al cap de poc, desenvolupaven una tendència inexplicable cap a l’autodestrucció i incompatible amb el preu que se n’havia de pagar.
Tothom riu. I és que com si li perdonaren el pecat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada