Aquell estiu el vaig haver de passar a casa. Feia uns anys que no era així. Que d'una manera o una altra aconseguia de fugir d'aquella ciutat brillant i grisa alhora. Però aquell estiu el vaig haver de passar tancat a casa dels pares, amb el jazz i els llibres de companyia.
Després de tanys anys, les paraules han canviat de sentit i tu i jo parlem un idioma nou. I quan diem casa, la casa no és la mateixa. I quan diem estiu, tampoc.
Crec que va ser una vesprada que vaig començar a escriure uns textos que acabarien portant aquest mateix títol i que, veges per on, no sols em van canviar la vida, sinó que són la causa evident d'això que escric ara. D'aquest altre estiu que passe a casa, però que el passe en una ciutat que semblava un somni. Perquè ara he tingut a l'abast unes mans petites com la pluja del poema d'e. e. cummings. I que m'acompanyen una mica sense saber-ho on mai ningú no m'havia acompanyat, més enllà de la tristesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada