Dones, homes i sentiments

Hui et parlaré d'homes i dones. I de diferències. Comence amb aquest anunci, perquè si ja tens prou del tema, doncs passa a una altra cosa i no pergues el temps llegint això.

En veritat, aquest post comença ahir, que era a classe de població i va tornar a eixir el tema dels homes i les dones. I algú va dir, una vegada més, una vegada més, que a poquet a poquet les coses estan canviant perquè els homes —i ara m'hi posaré dins— s'estan obrint al món dels sentiments, cosa que abans era exclusivament femenina.

Si has arribat fins ací, t'he d'aclarir que això dels homes, les dones i els sentiments em revolta especialment. És una d'aquelles trampes masclistes postmodernes que, una mica a la manera d'Il gattopardo —bisogna cambiare tutto per non cambiare nulla—, per ben ordida contribueix a fer que en el tema de les dones i els homes la cosa evolucione tan poquet que no sé amb què identificar-ho, si amb Aquil·les o amb la tortuga.

Els mascles de l'espècie humana, abusivament anomenats homes, d'ençà de la nit del temps han tingut sentiments. I tant. Com no havien de tenir sentiments si són humans i estan vius? Quan es parla del món dels sentiments, es parla de l'expressió dels sentiments. I els homes els expressaven, és clar. Només que s'havien repartit amb les dones quins havien d'expressar uns i quins uns altres. I els homes s'havien deixat els xulos, els forts, els de prestigi: la ràbia, la ira, la sensació de poder, la de força o la de victòria. I també tots els sentiments associats a la violència que, en aquella època, tenia molt bona premsa.

A les dones, en canvi, com que assistien passives al repartiment, els van tocar els sentiments més poqueta cosa: la por, la pena, la tristesa. I a més, no els va quedar més remei que expressar-los amb les llàgrimes perquè —per reblar el clau— fins i tot quan aquests sentiments es podien expressar de manera prestigiosa també eren els homes els encarregats d'expressar-los: en forma de quadre, poema o Concert per a piano núm. 4 en Sol major.

En essència, és clar, els sentiments eren els mateixos, perquè estem fets de la mateixa química del carboni. Expressats amb llàgrimes eren un signe de la feblesa natural de les dones. Però rimats i impressos o penjats en el futur en una sala d'exposicions, ja la cosa canviava. I així el plor desconsolat de la branca femenina de la família de Jorge Manrique ha quedat en l'oblit del menyspreu. I allò de nuestras vidas i los rios és fins i tot de concurs de la tele. I no sols per la qualitat del que va escriure el senyor Jorge Manrique —poca broma—, sinó pel prestigi que acompanya les lletres i la cultura. Perquè sí, d'acord, Quevedo era un geni i tal, però el verset aquell de polvo seran, más polvo enamorado, dit per una xiqueta de quinze anys, seria d'una cursileria sense límits. Però si ets tio i clàssic universal de la literatura, la cosa canvia. A mi, fins i tot m'agrada, però no li ho digues a ningú.