Propietat privada

Arribarà un dia en què la propietat privada desapareixerà. La dels mitjans de producció. I l'altra, la dels objectes de consum. Deixarem de dir meu, teu, com hem deixar de dir elme o llur. I les coses que farem servir no seran nostres. Simplement estaran amb nosaltres i en gaudirem. Com ara gaudim una estona de l'ombra d'un arbre de parc o ens banyem a la platja, sense prendre possessió d'una cosa o una altra. Omnia sunt comunia, tot és de tots, deia el Thoman Müntzer al segle XVI. I res és de ningú, afegirà un cor llunyà en el futur.

Ja sé que hi ha opinions al respecte. Però a mi em sembla que serà bonic. Que serem més lliures. I més feliços. I tot això.

La gent d'aquest futur riurà de nosaltres. Si fa no fa, com nosaltres riem quan veiem les armadures dels cavallers (tan baixets!). Sabíeu que a dins hi portaven bolquers? Segur que sí. I ho trobeu tan fastigós com la gent del futur que parle trobarà absurd que tinguem tot el dia ocupada la casa amb màquines com la rentadora que només fem servir unes hores a la setmana. Sabíeu, diran, que havien de comprar cada cosa que feien servir encara que només fóra per una vegada? I tota la colla riurà. Fins i tot els que simularan haver pillat l'acudit encara que no sàpien que vol dir la paraula comprar.

En aquest de futur de què parle, que no ens enganyem no està a tocar, la gent no tindrà els problemes derivats de la propietat. Que en són un munt. Però sí que en tindran d'altres. Hi haurà homes o dones que no se'ls estimaran. Dies que no saps perquè tot et va malament. O els eixiran pigues que els faran pensar en el pitjor. I tindran dies que no estaran per ningú. Els vindrà de gust estar a soles. Per això, malgrat que no hi haurà escriptures, ni registres de la propietat, cadascú tindrà un racó on apartar-se de tothom. Que potser no serà un racó físic, un lloc en concret fixe, sinó alguna més subtil. Un tipus de roba en concret, no haver-se pentinat o una determinada postura del cos.

I així, més nets i més guapos, aniran fent.