La tolerància així en principi, sense més explicacions, sembla estar bé. No crec que ningú, en circumstàncies normals gose descriure's com a intolerant. Perquè la tolerància és una de les virtuts cardinals de la nostra època. Hi ha ciutats tolerants --i obertes una virtut encara més metafísica--, països tolerants i gents, persones tolerants.
Normalment allò que tothom entén per tolerant o tolerància és un concepte més aviat buit, tant de contingut com de forma. Tindre un amic gay, un company de feina nascut en un país pobre o que en un barri que no siga el nostre posen una mesquita. Però crec que la tolerància no és això. Perquè tindre un amic gay augmenta el nostre capital social, perquè els estrangers nascuts a països pobres ens van molt bé econòmicament a tots i perquè les mesquites són conseqüència lògica del segon. Ser tolerant amb allò que ens agrada o que ens beneficia no crec que siga gaire lloable.
Per mi la tolerància és saber viure amb allò que ens repugna: un veí nacionalista espanyol, una companya masclista o un votant de vox. Saber comportar-nos de manera civilitzada i educada quan som davant de persones que per la seua pròpia existència van en contra de les nostres idees fonamentals. Per això crec que és més un tret personal que un comportament social. I per això crec que tots tenim el nostre llindar personal de tolerància. Jo, a còpia de llegir Montaigne, puc tolerar la major part d'opcions polítiques sempre que no s'organitzen. Però la més mínima manifestació de masclisme em pose esquerp, desagradable.
El problema d'aquesta tolerància de què parle és que sovint es confon amb la indiferència. I en alguns casos està bé: perquè què n'he de fer jo de com s'ho munta cadascú al llit. Però en uns altres condueix a una passivitat que fa que cada vegada les persones sense escrúpols puguen viure més còmodament. I això darrer ho dic col·lectivament i personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada