Parèntesis

I encetem un nou any. Aquest matí, des de la finestra de casa, he vist corredors que han fet bons propòsits. L'anglés, fer règim, viure d'una manera més humana. En una conversa de principis d'un any com aquest, vaig descobrir que, en veritat, tot es reduiria a mantenir les regnes de les nostres vides, que no es guanyarà la inèrcia. I en una altra, vaig descobrir que no era només la inèrcia, sinó que no vivim en un teatre que permeta fer-hi papers gaire lluïts, que l'avarícia i la misèria moral són la veritable mesura de les coses.

Per al abans que es deia el poble, tot això del canvi d'any no semblava tindre la més mínima importància. Quan vam canviar a l'any 1000, posem per cas, el que ara diem la gent no en va quedar impressionada. I en el cas de la meua família, només sóc la segona generació que dóna importància a l'any de naixement o al dia de l'aniversari. Beatriu, la germana de la meua àvia materna, va nàixer en un imprecís any anomenat el dels melons, perquè n'hi va haver una bona collita, al que ningú de la família sap posar una xifra, perquè això era més aviat cosa del registre civil o instàncies encara més estranyes.

Ara en canvi, en fem un recompte obsessiu dels nombres de les nostres vides. Jo vaig nàixer les 13:30 del 22 de desembre de 1972. Ma filla, les 19:00 del 5 d'abril de 2014. I quan mirem la biografia d'algú, els nombres són al primera dada rellevant que ens apareix. Mikhaïl Bakunin (1814-1876). Michel de Montaigne (1533-1592). Chris Stevens (1961-).

Per aquest 2019, ens podríem posar com a propòsit alliberar-nos d'angoixes i ansietats. Total, tu i jo, en el millor dels casos, acabarem sent una resta en nombres aràbics al costat d'un nom que mai no diem sencer, si no és en termes burocràtics.