Paisatge

Els carrers que vaig recórrer fa deu anys, ara són records. I records que fan mal. D'innocència perduda. D'il·lusions fetes miques.

El temps ens canvia. I la vida. És com un triangle que s'anara desgastant perquè fregaren els tres cantons. El temps desgasta la vida. I la vida ens desgasta a nosaltres. I cada cop, cada dia, és cert, tornem a començar. Però més vells, més febles i més convençuts que les victòries, sovint, no són una altra cosa que derrotes disfressades pel present. I un llavi, uns ulls mig clucs o un somriure, abans de marcir-se, deixen de tindre aquell significat que nosaltres li donàvem.

Res és com al principi. Cada dia fem principis que, amb el pas del temps, serviran de comparació odiosa.

I aquesta pluja d'ara, com en el poema de Borges, és la mateixa dels patis de Cartago. I la mateixa d'anys enrere. El que ha canviat és només el jo que se la mira.