La meua vida, imagine que com la de tothom, està feta de portes. Les que separen cada banda de la meua vida. La feina, els amics, abans la militància, la família. M'agrada que hi siguen. Que els diferents aspectes estiguen separats. I que només s'ajunten quan jo vull obrir una de les portes i que hi passe gent a una habitació que no coneixia. Tinc amics de la feina. I amics de feina amb els que vaig acabar fent militància política. Per posar uns exemples.
Algunes de les portes m'agrada que siguen comportes. Els mals rotllos de la feina gairebé sempre s'hi queden. Pip, accés obert. I m'espera el carrer com una alenada d'aire net que em fa oblidar el que hi ha passat a dins.
Altres són més primes. O deixen veure el que hi ha dins. I n'hi ha que sempre estan oberts. Si llegeixes això ja et pots considerar amic meu. I tindràs un te o un cafè pagat i unes hores de xarrera el dia que vullgues.
Quan venen mal dades, però, sembla com si les portes s'hagueren tornat boges o com si haguera esclatat una tempesta a casa. Tot s'enlaira o jo m'enfonse, que deia l'altre dia. I les portes peten, les comportes rebenten. I un vent agressiu ho omple tot. Desapareix la calma fins i tot en l'última raconet de l'habitació més amagada.
Cal viure a tot o res,vinclar-nos dòcilment al que ens agitai ens posseeix i ens refà a cada instantfins al darrer,diu Vinyoli.
I potser sí. Però arriba el moment de començar a tancar les portes. De posar cada cosa al seu lloc. Començar a viure de nou la nostra casa de sempre, com si l'acabàrem de construir. Fins que arribe la propera tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada