Descolonizar la mente

He llegit, recomanat, Descolonizar la mente. Si estàs llegint això i vols entendre quin és el paper de l'anglés en el manteniment, per la banda de la superestructura, de l'actual sistema de dominació neocolonial, te'l recomane i així fem que continue rodant la roda. 

Com bé explica l'autor, la tria de l'anglés no és una tria innocent, sinó un gest de complicitat amb un estat de coses que significa l'explotació de milions de persones. I, en un context així, l'única tria ètica possible és la de les llengües africanes prèvies a la colonització, el kikuyu (una llengua que jo ni tan sols sabia que existia) en el seu cas.

No sóc gaire de cultures diguem-ne exòtiques. Potser tinc una ment petita. Però el meu món ideal està entra la ciutat que visc, algunes comarques de més avall, el Sud de França i el Nord d'Itàlia. Així que sentir tan pròxim el text d'un escriptor kenyata --el primer escriptor kenyata que em sembla haver llegit-- m'ha sobtat. Però les raons per les quals Ngugi wa Thiong'o decideix d'abandonar l'anglés en què escrivia fins aleshores s'assemblen força a les que em van fer triar el català com a llengua d'expressió anys enrere quan volia ser escriptor o ara, que em limite a grafòman aficionat. Encara que en el meu cas no hi haja masses de camperols analfabets o danses que connecten amb religions atàviques. Què és, però, el que m'hi acosta? És a dir, que pot haver-hi en comú en l'experiència d'ell i jo un cop salvades les distàncies de la qualitat?

Crec que per una vegada la resposta és senzilla. Al País Valencià la llengua sempre ha estat un tema de classe. El català ha estat la llengua d'allò que es diu les classes populars: proletaris, camperols i semblants. La classe a la qual jo pertanc. Quan em vaig posar a escriure, la inèrcia em portava a escriure en la llengua dels senyorets, el castellà. Era i és una llengua més sòlida, més forta, amb molt més llibres. I més fàcil d'escriure. Però en tant que membre de la classe treballadora no era la meua llengua. I escriure-hi ho vivia com una traïció als meus. A l'àvia que s'expressava en castellà amb dificultats. I a tots els que, com ella, creien que la seua llengua era inferior i els feia inferiors.

Evidentment, el País Valencià no és una colònia. O no ho és ben bé. Però el sistema pel qual s'hi ha esdevingut un veritable genocidi cultural és el mateix que fa de l'anglés la llengua nacional de Kenya amb la complicitat de tots els que volen fer el conflicte invisible. I segurament els mecanismes que serveixen per mantenir l'opressió cultural dels africans s'havien provat primer ací, a Alacant, Occitània, Bretanya o Escòcia. Perquè el neocolonialisme només és una altra manifestació d'allò que entenem que és el poder. I això és molt més universal que la llengua anglesa o internet.

No vull enganyar ningú. En el sistema neocolonial, Ngugi wa Thiong'o i jo estem en bandes oposades. Cada cop que vaig a comprar al supermercat em beneficie del sistema de poder que oprimeix el seu país i la seua cultura. I el mateix em passa quan és de la dominació masculina que parlem. Sóc de la banda dels dominadors i això m'ofereix un bon nombre de privilegis. I posar-me de la banda dels oprimits només és un gest buit. Benintencionat, però poca cosa més.

Ara com ara no sóc gaire optimista. Però m'agrada creure, com si fóra una fe, que arribarà un dia en què descobrirem que les dones, els valencians o els escriptors en kikuyu tenim una història en comú i que totes les lluites tenen un mateix enemic, el poder, encara que les víctimes portem noms diferents. I que això podria ser el principi d'alguna cosa més digna que el món de renúncies que a tu i a mi ens ha tocat de viure.