Morrinya

Morrinya és una paraula gallega que designa un tipus de tristesa, l'enyorança del país d'origen, més o menys. Crec que no l'he feta servir mai. I no tant perquè no sóc gallec, sinó perquè fa referència a un sentiment que he tingut poc o molt poc al llarg de la meua vida. Vaig nàixer en una de les ciutats més lletges d'aquesta banda del planeta. I si mai la trobe a faltar és més com a escenari d'una infantesa que, precisament per l'escenari, em costa de mitificar. Vaig ser un xiquet feliç enmig d'una ciutat que crec que a llavors em semblava cutre.

En aquests no tan darrers mesos, però, he trobat a faltar la morrinya. He trobat a faltar la sensació d'un paradís perdut en què podria pensar que no existeixen els conflictes ni la tristesa. Perquè els paradisos perduts tenen la virtut de fer-nos creure en la possibilitat d'un paradís.

En tot aquests mesos, en tot cas, he trobat a faltar la possibilitat de tindre un mapa de la meua ciutat i resseguir-ne els carrers. I imaginar-ne la textura o les olors. Alguna vegada fins i tot, ho he intentat. Baixava per l'Avinguda Salamanca, arribava a la Plaça de l'Estrella i... I llavors els noms dels carrers començaven a desaparéixer, com si el No-res de la Història Interminable estiguera foradant la imatge de la meua ciutat que tinc al cap. O una cosa així.

Ben mirat, jo també he estat feliç. Més o menys com tothom. Però com explicava en un escrit de fa anys -quan les coses ja començaven a vindre mal dades, però jo feia com si no- la meua felicitat es troba escampada pel diferents indrets del planeta: una casa rural de La Garrotxa, un parc de Tarragona o la primera vegada que vaig estar a París.

Així que, per mirar de ser feliç de nou, si encara és possible, no em queda on anar o tornar, si més no físicament. Per això, de vegades, torne als llibres amb què vaig ser feliç o escolte discos que feia anys que no. I per això també, ara sóc una mica, com deia Cortázar, un adolescent a destemps. I així, crec, m'assemble al meu millor jo de tots els que he tingut. El que escrivia molt millor que no jo ara. El que llegia com si es tractara d'una pulsió. O el que s'estimava els discos de Coltrane com altres estimen la Biblia.

Algunes miquetes d'aquell jo es troben ací, a Manonash. Hi he tornat doncs per seguir-ne la pista.