QÜESTIONS DE GÈNERE

Quan jo vaig nàixer, va resultar que era un xiquet, Ferran –Fernando en el llenguatge franquista de l'època. Dic que va resultar, perquè abans fins que no naixies no sabien si eres nen o nena.

Mai no he estat especialment orgullós de ser de gènere masculí, ni tampoc avergonyit. Anys després vaig descobrir el poema aquell de la Maria-Mercè Marçal. Ja sabeu quin, oi? 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. 

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. 

I vaig dissimular, és clar, però vaig pensar: quina xorrada. Perquè haver nascut xiquet m'ha donat uns privilegis que són com a poc agradables: portar sabates i roba còmoda, no foradar-me les orelles si no és de manera voluntària i no haver-me d'eliminar el pèl del cos. Us semblarà una cosa poc important. Però l'origen de la meua barba és la mandra. Així que si imagine haver-me d'afaitar altres parts del cos, ho imagine com a mínim com una contrarietat. 

Passat el temps vaig esdevenir un home. No va ser un mèrit meu, sinó la suma del transcurs del temps. I no recorde quan vaig descobrir que era un home cis hetero. Em va agradar, perquè si bé no era just sí que era simètric. Quan l'home que sóc encara era xiquet, els homosexuals masculins eren maricons i la resta érem hòmens i punt. En canvi, els parells trans/cis i hetero/homo fan que el llenguatge siga una mica menys malparit, tot i que la realitat continue sent la mateixa.

Així que això, que he acabat sent, un home cis hetero gairebé perfecte. Ja sé que està més o menys de moda dir que tots som bisexuals o que els hòmens tenim tots el nostre costat femení. Però en el meu cas, –Per a què us he d'enganyar?– la programació patriarcal va funcionar perfectament. Mai no m'he sentit atret per cap home i crec que el meu percentatge femení és més hipotètic que no real.

Com a home cis hetero, però, tinc una pega. Una cosa de no res. I és que no suporte els hòmens cis hetero. És a dir, em semblen la cosa més avorrida del món. Intente ser-hi simpàtic, els parle de futbol o de ties... però ho faig per ser agradable i mentre pense en altres coses. Perquè la meua capacitat de comunicació amb els altres homes cis hetero és pràcticament nul·la. I si em permeteu resumir així pel broc gros, socialment em considere dona –si m'ho permeteu i si això és possible. 

Des que tinc ús de raó he viscut envoltat de dones. Vaig estudiar una carrera on la major part eren dones, una altra que també i treballe en una feina on els hòmens, cis hetero i no, som una minoria molt minoritària. I des que tinc ús de raó, totes les meues amistats han estat dones. 

No, no us estic vacil·lant, ni conec l'ànima femenina ni res semblant. Sóc un tio. Seria incapaç d'escriure un text fent-me passar per dona sense que es notara que l'ha escrit un senyor amb barba a la segona síl·laba. I quan estic en una terrassa amb tres dones més, la reunió no és una reunió de dones, sinó de tres dones amb un home i sóc conscient que la diferència és notable. El que intente dir, més aviat, és que socialment em trobe més identificat amb els papers femenins –fins i tot moltes vegades en els de ficció– que no amb els masculins. Em trobe més mare que no pare. I crec que quan el meu expsicòleg em deia que tenia perfil cuidador era per allà que anaven les coses, que si haguera estat una dona des del punt de vista individual, no m'ho hauria dit. 

Supose que és per això que m'avorreixen tant els hòmens cis hetero, perquè malgrat l'etiqueta només tenim en comú els privilegis. Així que accepte de bon grat allò d'home i allò de cis i allò d'hetero. Però quan tinc temps d'imaginar, imagine que arribarà un dia que ningú esperara que em comporte d'una manera determinada, perquè tinc testicles i m'agrada mantenir relacions sexuals amb dones. Que seré Ferran com ara, sense que em calguen els cognoms. És un pensament agradable. Però de seguida em distrac amb coses que no sé si són d'home o de dona.