Espasa làser

Vaig anar a la psicòloga perquè jo també volia una espasa làser. És cert que hi havia el malestar, no ho podem negar. En una societat com la que vivim el malestar és un signe de cordura inevitable. Així que no vaig a curar allò que sé que no desapereixerà mai, sinó a per l'espasa làser.

En aquella època, fa anys, gairebé tothom que m'envoltava en tenia una. Jo, si em venia de gust quedar-me a casa, no tenia més argument que la mandra. I si volia anar a la muntanya, només podia explicar que de tant en tant em fa falta i em fa sentir persona. Res més. Però ells no, ells venien amb la seua espasa làser. M'ha dit el meu terapeuta que ho he de fer. Ara estem treballant el tema de l'asertivitat. O la meua espasa favorita, la versió làser de la gladius hispaniensis: m'ha dit que jo també m'he de cuidar.

En aquest sentit, les visites amb la psicòloga van funcionar a la perfecció. Feia servir paraules estranyes. I quan li explicava coses que no tenien exactament a veure amb espases, anava una mica perduda i em donava unes respostes que em portaven de l'humor a la indignació. Però em va donar una espasa que flipaves i amb la que vaig fer uns duels jedi que era per estar-ne orgullós. Tombarelles, salts en l'aire i el meu rival amb una mà menys o ferit de mort.

Va passar el temps. Tampoc no és que fera un ús abusiu de l'espasa. Però, també en sentit figurat com tot el que estic escrivint, vaig anar a viure a un barri nou on tothom tenia espasa làser. I les portaven amb molt més orgull que no jo. Ens hem d'estimar des de l'egoisme. Sempre et tindràs a tu mateix. Zona de confort.

Era un barri així pijoprogre. D'esquerres, ma non troppo. Feminista, ma non troppo. Follaven molt i se sorprenien de com d'endarrerits estaven en altres barris. Mira que diu aquell, mira que ha escrit aquest. Sembla mentida que estiguem al segle XXI.

Me'n vaig anar, però no va ser per això que us acabe d'explicar ara. Sinó perquè un dia me'ls vaig mirar i vaig descobrir que amb allò de les espases el que amagaven és que, perdoneu-me el barbarisme, eren tots profundament gilipolles. I jo era una mica Blancaneus en el país dels set-mil nans ploramiques i consentits.

Sí, he conservat l'espasa. La tinc guardada junt amb la dent que em van haver d'extraure del paladar i unes tissores de plàstic de quan vaig estar ingressat a l'hospital i que crec que eren per alguna sosa del suero. Però quan veig una lleugera lluïsor làser, deixe la meua espasa al calaix i faig com que mire el rellotge que per manca de presupost no tinc.

Faig tard, dic. I busque un lloc tranquil per a adults.