Quan encara no ens coneixíem, imaginava el seu país —una mica el país on visc ara— com un país amb muntanyes i boires, amb molsa i xemeneies que et calfaven quan arribaves d'escola. Li vaig imaginar una infantesa feliç que ella em va completar amb els seus records. I una adolescència on ja tot va anar de mal borràs. Perquè un dia, no sé quin, mai no n'hem parlat, va descobrir que, malgrat el que li deien els seus pares, ella no era bonica. Més aviat al contrari.
Quan la vaig conéixer ja feia temps que havia deixat de ser una adolescent. Però encara lluitava contra això i anava perdent la guerra. Buscava cossos, mirades que li digueren que no o que li digueren que sí, que era bonica. Hòmens de qui tan sols no recorda ni els noms, ni les nits. No, no era el plaer. Era una altra cosa més fosca, la que acabe d'explicar que venia del final de la infantesa.
Com que allò només era un simulacre —tots busquem paraules que aguanten les majúscules— ella també va voler ser com els altres, com les altres que es podien dir bonica sense mala consciència. I va anar provant. Un conegut. Un desconegut. Un conegut d'una coneguda. Un blocaire.
I un dia l'espiral es va frenar. Com es diu en el llenguatge comú, va trobar algú a qui estimar. Que no era segurament un home que poguera ser el l'home dels somnis de ningú. Però que crec que al principi ja li estava bé. En les fotos apareixen, de manera una mica ridícula, agafats de les mans, anant de viatge plegats. Com els altres, exactament com els altres.
Els espills, però, continuen al seu lloc. Com una ofensa. I potser mira de no mirar. O de mirar de manera que. Això ja no ho sé. I potser entra dins del terreny de les coses que no hauria de pensar. Però al darrera d'una vida que ja no és com la meua, però que ho havia estat, veig encara l'anhel i la infelicitat. I em pregunte com acabarà tot plegat. I moltes vegades n'encerte el final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada