Anècdota

Ens estimàvem molt. I ho dic sense ironia. Crec que va ser la primera vegada que algú m'estimava més a mi que jo a ella. Crec. Però això no va ser dolent. Més aviat al contrari. Va ser un dels primers amors que vaig viure amb calma. L'estimava. Però sabia que un dia se n'aniria —perquè érem molt diferents— i no ho veia com un drama o una apocalipsi.

Supose que hi tenia a veure el meu moment vital. Si deixem de banda, quan vaig haver de decidir si marxava de la meua ciutat, a la que he acabat tornant, o no, vaig viure tota aquella experiència sense gaires angoixes.

Per això, vaig ser tan valent, supose. I vaig deixar Alacant. I vaig treballar d'una feina que mai haguera pensat que faria i coses així.

Ben pensat, tot això també eren coses boniques que vaig fer per ella —encara que no només foren per ella—. I si la vida fóra justa, en algun moment m'hauria d'haver donat una recompensa. I no parle de la dona amb qui ens estimàvem molt, sinó de la vida, de la manera que altres diuen el karma.

El nostre amor, però, es va desfer a poc a poc. Les causes me les sé. Però tampoc no importen, perquè ens desviaria del tema. 

Vam quedar amics. I amb un contacte discret i escadusser.

Fa anys vaig tornar a viure a la seua ciutat. I ella va anar a parar a una altra. Hi vaig de tant a en tant. Així que un dia que ho va saber, em va dir que si mai hi tornava, que li diguera alguna cosa i farien un café junts o semblant.

—Et recordo amb carinyo, hi va afegir.

No us penseu que em vaig agafar a la invitació de seguida. Entre l'oferiment i el que explicaré ara van passar com a poc tres anys i una pandèmia mundial.

Perquè un dia jo anava a la seua ciutat. I estava cansat. Però sobretot tenia gana i no tenia diners. Així que vaig pensar més que en el café, en la pasta que el pot acompanyar. I li vaig escriure.

—Ei, soc en Tal (jo) i et demanava si volies que berenàrem junts. Tinc molta gana i no tinc diners.

Em va dir que no. Perquè era divendres i estava rebentada. I em va saber greu. No només per la gana. Com diuen ara: quina classe de societat estem creant.

I hi vaig buscar explicacions. Potser és que pensa que menge molt. O potser és perquè ara escriu articles contra l'amor romàntic i els dos ho havien estat. Però no vaig deixar de pensar que ostres, ni un berenar, ni un berenar. 

Jo crec, de veritat, que ni que fóra un berenar me'l mereixia.