Autonomia, independència

Si parlem de països, m'estime més la independència que no l'autonomia. I encara més l'anarquia —un món de països sense estats.

Si parlem de persones, però, em passa al contrari. Perquè s'adiu més amb com em sent. I perquè és més prop de la realitat. No hi ha persones independents, per molt que se'n diguen. I tothom necessita tothom des que s'alça al matí i esmorza torrades que ell no ha pastat, ni cuit, fins que se'n va a dormir en un llit fabricat per un estrany. Tots. Tu, jo o Abel o ell som persones dependents. Amb un teixit ple de lligams que ens lliguen, però que ens sostenen alhora. I només els suïcides són capaços de trencar aquests lligams.

Per això m'agrada més, per al tema de què estic parlant, el mot autonomia. Perquè sóc amo de les meues decisions, fins un cert punt. O puc fer servir la meua voluntat, fins un cert punt. I els altres, vosaltres, com jo.

M'agradaria, això sí, un món, un país, etc. on tothom fos com més autònom millor. On cadascú tingués un marge ampli per fer allò que vol o li ve de gust. Perquè, ara mateix, se m'ocorre que l'autonomia s'assoleix, en la seua forma actual, quan marxes de casa dels pares i, amb el teu treball, et pots mantenir tu mateix. Això seria el que podríem dir l'autonomia personal en la seua forma física, material. Hi ha, crec, una altra autonomia, la mental. Que és quan aprens a pensar per tu mateix. No com si visqueres en una cova o en un desert. Sinó envoltat dels altres, però afirmant-te al seu costat —és a dir no pensant com ells ni contra ells. 

Crec que la primera autonomia passa poc, cada cop menys. Aquesta segona, però, em sembla que cau dins del terreny de les utopies momentànies.