El segon dia se'ns ha ajuntat amb el tercer. Malgrat que no hem pogut dormir gaire, perquè feia un vent potent que movia les tendes i muntava una gresca considerable, ens hem alçat d'horeta, com era la nostra intenció d'ahir.
Ens han costat una mica de trobar l'accés a la travessia. I quan per fi ho hem fet, hem trobat que hi havia una altra colla d'espeleòlegs que hi entrava. Ells, però, no feien la travessia, sinó que només feien la baixada i la pujada, l'avenc. Eren simpàtics. Ens han dit que ens deixaven fer servir la seua instal·lació —resulta que en francés d'instal·lar hom en diu équiper— i ens han donat algunes informacions interessants. I una recomanació, que no perguem de vista les fletxes de color verd.
Entre unes coses i unes altres hem començat a baixar cap a les 11. Han instal·lat R i N, en aquest ordre. I això ha estat la part senzilleta. Baixes uns 135 metres. I ho fas amb l'alegria de saber que no els has de pujar després. A continuació toca de fer el que és pròpiament la travessia. Que en principi tampoc no és gaire difícil de fer. Hi ha les fletxes de què ens havien parlat els col·legues espeleòlegs i que indiquen el camí als llocs més conflictius. I, a més, portàvem un parell de ressenyes que ens descrivien el camí per a no perdre'ns.
En la major part del camí, hem tingut sort. Hem anat xino-xano, fent fotos boniques. Per sobre del temps. Però això mai no ens ha importat gaire. L'última fletxa verda no l'hem vista. I ens hem perdut una mica. Hem passat galeries que no formaven part del nostre camí, gateres que tampoc no ens aprofitaven de res i passamans esforçats, però completament inútils. Fins i tot un pont pintoresc, però que tampoc no formava part de la ruta i que, dient-nos que portava cap a la Gruta de Sant Marcel, ens ha acabat de confondre.
Una travessia que és d'unes 6 o 8 hores, ens ha agafat un total de 21 i escaig. Em sembla que això dóna una idea clara del grau de pèrdua a què hem arribat. Durant tot aquest munt d'hores, és clar, hi ha hagut de tot. Por, pànic i, sobretot, un cansament que no recorde haver tingut mai.
En un moment donat, hem pres la decisió correcta. Hem reculat fins l'indret on ens semblava haver-nos perdut, fins la darrera fletxa verda que recordàvem. Abans d'arribar-hi, però, n'hem trobat la que la seguia i en cosa d'una hora o una hora i poc érem fora. Tornava a ser de dia. Les 8:30 de l'endemà. La llum semblava de mentida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada