Instagràmer

A mi això de l'instagram sempre m'ha recordat el món de les drogues. Però el cas és que sóc instagràmer. No molt, no us penseu. No he conegut cap instagràmer que no coneguera d'abans. I no sé què collons vol dir igers, un prefixe que els instagràmers més instragràmers fan servir en cada foto. Però sóc instagràmer, perquè a la vellea he descobert que m'agrada fer fotos. Sobretot en blanc i negre. I m'agrada que la gent les veja i em diga que els agraden. La gent ja no diu que una cosa no els agrada. Així que el silenci s'ha convertit en una barreja d'indiferència i desgrat.

Fer fotos, en tot cas, és una afició que és compatible amb tindre poc de temps. Portes sempre la càmera amb tu i anant cap al mercat o tornant de la feina, de sobte, trobes amb una foto xula. I ja està. És una diversió més, però una diversió que m'agrada, com el que va a pescar o juga als escacs un cop a la setmana. Sense deixar-hi la vida. 

L'altre dia vaig publicar aquesta foto que il·lustra el post. Si teniu al voltant dels quaranta anys l'entendreu. El Gómez de la Serna era un dels escriptors que més sovintejava als nostres llibres de text de l'egb. I escrivia coses com això: 

Merovingio: el que se retrasa en cortarse el pelo.

que si mai algú decideix fer la història del món del tuit, ho podria fer-ne servir com a precedent. Els meus amics i coneguts em van dir que els agradava la foto. Però també gent que no coneixia. Gent al voltant del món de l'edició, que al seu perfil posen la pàgina web o el que siga, com a manera de captar l'atenció, la feina i els diners.

Ahir o despús-ahir en vaig posar una altra de foto que tenia com a títol Circ. I de sobte els contorsionistes i les actrius de circ, els promotors, van sentir un entusiasme moderat per les meues fotografies.

La publicitat, ja ho sé, ha esdevingut un fet normal en les nostres vides. Et truquen per telèfon. I no els importa si ets a la dutxa o just en aquell moment començava el clau de la teua vida. T'interrompen les pel·lis que mires a la tele, si en tens. Fins i tot si són del Rohmer. O fan veure que els agraden les teues fotos. És el mateix. Aviat, m'han dit, les parades de metro portaran els noms d'empreses. I el teu amant no viurà a la Sagrera, sinó a Assegurances Mapfre. I el teu fill compartirà pis amb uns amics allà on abans hi havia la Teixonera, que ara es diu Petzl. 

La gent, crec,  la podem dividir de moltes maneres. Una en podria ser els que volen fer negoci i diners. I els que simplement volem viure. Per això, per acabar aquest escrit, de part dels segons, demanaria als primers que facen diners, però sense molestar. O molestant una mica menys. Mal mirat, emprenyen més que tots els ocupes, borratxos o immigrats junts. De fet, els canviava per un ocupa borratxo i d'origen estranger. Nosaltres també volem viure tranquils.