Hi ha gent en qui confies i que, un dia, deixes de confiar. I ja no té tornada enrere. Hi podràs tindre una relació més o menys bona en altres aspectes: no deixaran de ser guapos ni divertits. Però ja no hi confiaràs mai més. Si més no, aquest és el meu cas.
També hi ha amics, amants, estimades que un dia deixen de ser-ho. I cap dels dos no sabrien dir quan va començar la davallada.Simplement ja no hi ha aquella cosa que hi havia. El cos no és el mateix cos. La ment no és la mateixa ment. O, en el cas de les estimades, cap de les dues és la mateixa. I, de sobte, et trobes al llit o fent una cervesa amb un desconegut o una desconeguda.
Sempre he tingut amics. Que jo recorde des de primer d'egebé. Hi havia els amics del carrer. I els de l'escola. No en conserve cap. L'amistat més antiga que conserve és del temps de la Universitat. És com si uns amics s'hagueren anant passant el relleu a uns altres per acompanyar-me a través d'eixa narració autobiogràfica que anomenem vida. Per això imagine que els amics que tinc ara potser no són els definitius. Que d'ací cinc o sis anys potser no hi són. I hi són uns altres per descobrir, insospitats.
Si hi penses una mica veuràs que s'assembla a una cançó de Jacques Brel i que té com un punt de màgia.
Amb les amants, amb les nòvies, amb les dones, la cosa és igual però amb més drama.
Pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous, diu el Léo Ferré.
De sobte un dia, et trobes la dona per qui hauries venut l'ànima per quatre duros a la cua del Mercadona. I és com si res. Aquest és com si res sempre m'ha trasbalsat una mica i m'ha semblat un misteri.
I ja he acabat. Tot això us ho explique perquè l'altre dia li vaig comprar un llibre a la nena. Albert, es diu. I llegint-li-ho em vaig trobar això:
Pensava que li comprava un conte. I li vaig comprar el seu primer llibre de filosofia. Quines coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada