Parlem-ne

M'agraden les llengües. Les que hi ha a dins de la boca. I les que es parlen amb la boca. De totes, la que més, el català de les Marines. Roda, dona, pronunciades amb la a final que és una o oberta. És com un record d'infantesa. Jo ha anat, jo li ha dit. Uff. Hi ha qui té una sensibilitat especial pels paisatges, per les músiques. O pel moviment del cos. A mi m'agraden les tres coses. Però crec que el que els altres senten per la música o pel retall de les muntanyes contra el cel, jo ho senc (que no és el mateix que el sent o el sento) per les paraules. La meua filla, no serà la mua filla, sinó la meva filla. M'agrada, però...

Per tot el que t'he explicat, entendràs que el dia que vaig entrar en una biblioteca i vaig veure taules per parlar una llengua, em vaig emocionar molt. Hi havia dues tauletes. Amb un cartell cadascuna d'elles. En una posava, en alemany, ací es parla alemany. I en una altra el mateix,però en anglés. I el mecanisme era ben senzill. Si tenies ganes de parlar l'idioma, t'hi asseies i esperaves que arribara algú amb les mateixes ganes que tu. Quan jo ho vaig veure, a la taula d'alemany parlaven dos xics. I a la d'anglés, esperava una xica.

Em va emprenyar una mica, això sí, que fóra anglés i alemany que, a hores d'ara, són les llengües del poder. A mi m'agraden totes les llengües. Les que hi tinc vinculació emocional i les que no. Quan vaig estar a Ferrara, hi vaig comprar un calendari en dialecte ferrarés. Com comprendreu, la meua vinculació emocional amb el ferrarés és més aviat poca. Això sí, del dijous en diuen zòbia i ho vaig trobar bonic. M'haguera agradat més que les taules foren, no sé, per parlar gallec, yiddish o modenés, una altra variant com el ferrarés de l'Emilià-romanyol.

La idea de les taules em va agradar, però. I li vaig trobar altres utilitats. Fa temps que tinc ganes de parlar amb algú de Montaige o d'Spinoza. Però cada vegada que ho intente, la gent del meu voltant posa una cara que no costa gaire d'entendre, l'equivalent facial del ja hi som (o de torna-li la trompa al xic). Així que vaig pensar que estaria bé tindre tauletes per temes. Ací es parla de literatura alemanya, ací d'Italo Calvino o ací de la II Guerra Mundial. Crec que, en el fons, tots busquem això. Aquest bloc, posem per cas, és com una tauleta amb una cadira buida.