Octubre

Si les coses foren normals (que no ho són mai, ja hi pots comptar), el proper 1 d'octubre sabríem si la majoria de catalans del Principat volen continuar dins de l'Estat espanyol o volen fer una república independent. Dissortadament, però, l'equivalència del mot democracia en castellà amb els altres idiomes no és perfecta. Democracia no és el mateix que democràcia, que democracy o démocratie. Es tracta d'escriptures semblants que amaguen el que, quan estudiàvem anglés, es deia un false friend. Sembla que volen dir el mateix, però no és així. Perquè en espanyol, democracia és una altra forma de dominació, un porque lo digo yo.

Aquests dies, com si es tractara del Segle XIX, una policia de caire medieval regira impremtes, requisa cartells. La justícia amenaça alcaldes elegits democràticament pel poble. I el gros dels poders espanyols intenten fer que la gent no vote en nom del false friend, de la democracia pronunciada amb fricativa dental sorda. Quina és la resposta del noble pueblo español? El silenci, la passivitat o la complicitat.

Sí, com t'ho escric. Per motius biogràfics personals tinc molts amics espanyols. Amb alguns dels quals compartesc distància geogràfica i xarxes socials virtuals. I encara que semble mentida, durant tots aquests dies de persecució de la llibertat d'expressió, no han dit absolutament res. Perquè ni els espanyols més tolerants tenen l'aparell digestiu preparat per a que els catalans voten bueno, pues molt bé pues adios. Els espanyols més tolerants al màxim que arriben és a no insultar-te quan parles català i a fer veure que els agrada Lluís Llach. Et c'est tout. Els recolzaments espanyols a les antidemocráticas ganes de votar dels catalans han estat tan pocs i tan marginals que semblen fets per subratllar la gairebé unanimitat.

A mi, encara que no t'ho cregues, tota aquesta porqueria de les banderes, les nacions i les pàtries no m'agrada gens. No he anat a cap manifestació del procés: ni a la cadena, ni a la V de la victòria, ni a l'X d'enguany. Sóc anarquista i seguidor de Brassens. Així que el de la foto de dalt sóc jo el 14 juillet local, dormint dans mon lit douillet després d'un clau magnífic que no us puc explicar perquè no és el tema. 

Si fa sis mesos m'hagueren preguntat pel sentit del meu vot, hauria contestat que només votaria sí a un referèndum que incloguera els valencians. Però vist com van les coses, les ganes de votar que sí el proper 1 d'octubre em creixen més ràpid que el cabell. Només per deixar d'aguantar a aquesta gent tan tolerante i tan democrática (amb accent tancat) mereix la pena. Podrem continuar llegint Angel González, mirant les pel·lis d'Almodóvar i escoltant Javier Krahe sense l'amenaça, sempre a l'aguait a cada cantonada, que algú ens obligue a ser i fer d'espanyols por cojones.

I dels nostres fatxes, ja ens en farem càrrec nosaltres. Que tampoc en això els veïns de ponent ens poden donar lliçons.