Ahir vaig anar a La Sirena. Quan ja havia acabat de pagar, vaig sentir que algú picava el vidre de l'aparador. Un toc toc barrejat de pic pic. Era un home alt, vestit amb un tratge de color marró. Em va fer senyals que al terra de La Sirena, m'havia caigut un bitllet de 10€. El vaig agafar del terra. Vaig eixir i li'n vaig donar les gràcies.
Fa poc, em va passar un fet estrany que, encara que no ho semble, està relacionat conceptualment amb l'anterior. Un matí, no trobava les claus de casa. Era estrany, perquè havia anat a córrer al matí i havia entrat a casa sense picar. Però les claus s'havien quedat al pany de la porta del carrer. Algú les havia portat al bar de sota (al qual jo no he anat mai) i els del bar li les havien donades al veí de l'entresòl segona. La veïna de l'entresòl segona va vindre a casa a dir-me que podia passar quan fóra per recuperar-les. Quan hi vaig anar, ja que hi era, em van regalar un clauer.
Tinc sort amb els veïns. El del costat, que té una filla petita, em va despertar un dia a les set del matí. Per dir-me que la porta de casa havia estat oberta tota la nit. En el seu moment no vaig apreciar el gest com es mereixia. Vaig pensar que si la porta havia estat oberta tota la nit, ja podia esperar un parell d'hores més que jo m'alçara. Però ara, vist amb perspectiva, ho trobe bonic i tot.
M'agradaria dir que és cosa de l'edat. Però aquest tipus de badades les he tingut sempre. Les meues claus de casa han vist més món que jo. He anat a Montpeller sense saber el nom de l'hotel que havia reservat, només amb una vaga idea del carrer on era. I un percentatge gens menyspreable d'usuaris del metro de París, al crit de monsieur, votre mouchoir em van ajudar a no deixar-la meua kufiyya palestina per sota dels carrers de la Ciutat de la Llum.
La gent és maca, ja ho sé. I a més saben que jo, com altra gent, forme part d'un col·lectiu que no té un nom específic. Però que ha decidit ser adoptat per la resta de la Humanitat. Cuideu-nos!
Fa poc, em va passar un fet estrany que, encara que no ho semble, està relacionat conceptualment amb l'anterior. Un matí, no trobava les claus de casa. Era estrany, perquè havia anat a córrer al matí i havia entrat a casa sense picar. Però les claus s'havien quedat al pany de la porta del carrer. Algú les havia portat al bar de sota (al qual jo no he anat mai) i els del bar li les havien donades al veí de l'entresòl segona. La veïna de l'entresòl segona va vindre a casa a dir-me que podia passar quan fóra per recuperar-les. Quan hi vaig anar, ja que hi era, em van regalar un clauer.
Tinc sort amb els veïns. El del costat, que té una filla petita, em va despertar un dia a les set del matí. Per dir-me que la porta de casa havia estat oberta tota la nit. En el seu moment no vaig apreciar el gest com es mereixia. Vaig pensar que si la porta havia estat oberta tota la nit, ja podia esperar un parell d'hores més que jo m'alçara. Però ara, vist amb perspectiva, ho trobe bonic i tot.
M'agradaria dir que és cosa de l'edat. Però aquest tipus de badades les he tingut sempre. Les meues claus de casa han vist més món que jo. He anat a Montpeller sense saber el nom de l'hotel que havia reservat, només amb una vaga idea del carrer on era. I un percentatge gens menyspreable d'usuaris del metro de París, al crit de monsieur, votre mouchoir em van ajudar a no deixar-la meua kufiyya palestina per sota dels carrers de la Ciutat de la Llum.
La gent és maca, ja ho sé. I a més saben que jo, com altra gent, forme part d'un col·lectiu que no té un nom específic. Però que ha decidit ser adoptat per la resta de la Humanitat. Cuideu-nos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada